Una reflexió sobre l’aprofitament de la vida

Tinc 24 anys. Sóc jove. Tinc molt de temps per endavant, per tant, no cal que m’estressi per fer coses que ja tindré temps de fer en la meva vida… NO ESTIC D’ACORD AMB AQUESTA AFIRMACIÓ.
Tinc 24 anys, sóc jove. Tinc molt de temps per endavant, fins aquí d’acord. Però cal que visqui ara com vulgui i no esperi. Estic segur que els meus pares donarien molts diners per poder tenir la meva edat. T’imagines? que una empresa oferís tornar a tenir 24 anys? Es pagarien preus increïbles. I nosaltres, els que tenim 24 anys, vivim la vida amb poca passió, deixem passar els dies per davant dels nostres nassos sense construir res amb el pas del temps.
L’altre dia ho parlava amb un amic. No tothom vol fer coses grans abans de morir, perquè tots morirem un dia o altra eh… Aquest amic deia que, com jo, molt sovint sentia que voldria fer alguna cosa important a la vida, una aportació a aquest món de la que sentir-se especialment orgullós. Però una altra persona que estava amb nosaltres confessava, sense cap mena de tremolor a la veu, que no sentia aquesta necessitat. En tenia prou amb el seu dia a dia. És criticable?
Suposo que tothom és lliure de fer el que vulgui amb la seva vida, com si la vol passar assegut al sofa. Però no seria molt millor créixer en una societat on els nanos somien que poden ser uns grans científics, astronautes, artistes, emprenedors en definitiva… On anirem a parar si ells no tenen somnis?
Perquè la gent no vol canviar el món? No tothom, però perquè hi ha tanta gent que aspira a fer poc, amb tots els respectes, perquè s’aspira a ser un treballador més, pagar la hipoteca, tenir un cotxe decent… perquè no creixem amb la inquietud per fer coses diferents? Per canviar el nostre voltant; per perseguir els nostres somnis.

Cada matí em llevo, em miro el mirall, i em pregunto si el que faré aquell dia que tot just comença és el que m’agradaria fer si fos l’últim, quan gaires dies seguits la resposta és negativa és que alguna cosa va malament
(Steve Jobs).

Sempre m’han agradat més les imatges que les paraules escrites per explicar determinades coses. Per això faig una selecció de quatre vídeos que m’agraden molt sobre aquest tema, bé, de fet un és el tràiler d’una pel·lícula o sigui que el vídeo al que em refereixo és la pel·lícula en si.
El primer, és un discurs que Steve Jobs va donar a Stanford. És un discurs brutal sobre la vida i la persecució dels somnis. parlo molt sovint de Jobs i Apple, crec que Steve Jobs és una persona que ha sentit passió pel seu projecte a la vida. Una de les conclusions que m’agraden més del discurs és: “Has de trobar el que t’apassiona”. La gent hauria de donar més importància a trobar coses apassionants a la seva vida, hauria de ser un dels objectius principals de l’ecola, enlloc d’això t’ensenyen a odiar Lope de Vega…

Part1

Part2

El segon vídeo és un altra discurs. Aquest dura 1:16 o sigui que mireu-lo quant tingueu temps, però val realment la pena. Randy Pausch era una professor d’Universitat al que li van diagnosticar un càncer terminal i va decidir donar una última classe amb un títol genial “Aconseguir els somnis d’infància”. La seva actitud davant la vida, per tal d’afrontar la que li queda i donar un exemple a seguir pels demés és brutal. Els demés som nosaltres, els que podem comptar amb mesos i anys de vida encara, però què faríem si ens diagnostiquessin una enfermetat terminal i ens quedessin mesos de vida? Ens arrepentíriem de no haver-la aprofitat més? Només tenim una vida, i segur que la trobarem curta.

El tercer vídeo el podeu trobar una tonteria al costat de l’anterior. Una pel·lícula del Bill Murray no és el primer que et ve al cap quant vols tenir pensaments profunds. Però en la meva opinió el missatge de “Grundhog day” (Atrapat en el temps a Catalunya) és genial. Un reporter es queda atrapat en un poble presumptament avorrit i gris. El “dia de la marmota” es repeteix una vegada i una altra i ell ho interpreta com un càstig. Però en un moment donat entén que la seva situació fa que no tingui límits. Pot fer tot el que vulgui, al dia següent no hi haurà conseqüències. Al final de la pel·lícula ha après a fer servir la seva situació per ajudar a tothom i enamorar la noia que li agrada. Al cap i la fi, no estem nosaltres atrapats en el temps? Quines serien les conseqüències si ens dediquéssim a perseguir els nostres objectius a la vida? El problema és que no creiem estar atrapats en els temps i simplement el deixem passar perquè ja tindrem temps de fer les coses que realment volem fer. Si busques aquest missatge en la pel·lícula, aquesta es descobreix reveladora.

Per últim m’agradaria posar un vídeo que possiblement alguns de vosaltres ja hageu vist per Internet. Es titula “use sun screen” tot i que dubto que anuncii l’ús de crema solar. Realment no sé d’on ha sortit ni amb quin objectiu, però és un crit a viure la vida. Dels petits detalls als grans moments. De entendre cada dia com l’últim i cada moment com una inversió en el futur.

Una abraçada, no deixeu de viure la vida cada dia
JVR

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *