Em sembla que ja no t’estimo, televisor…

Em faig alguna cosa per dinar i m’ho preparo tot a la meva manera avui que estic sol, encenc la tele i que hi trobo? Res. No trobo res que valgui la pena veure a la tele, per variar…
Ens estem acostumant, la meva generació, a veure només coses que ens agradin (i em refereixo a productes audiovisuals clar). De fet, què vol dir zapping? Jo el que vull és encendre la tele i veure la meva sèrie preferida, o el meu programa preferit…
Així doncs, agafo una safata i m’ho preparo tot per anar a menjar a la meva habitació. Allà sento que tinc el control, no com amb la tele que m’obliga a veure el que sigui que fan i a sobre em posa publicitat entremig. Això s’ha d’acabar, i ho farà en un futur molt pròxim, n’estic segur…
Té gràcia la cosa, me’n vaig a menjar a l’habitació enfadat amb l’aparell que presideix la cuina després de la nevera. M’assec i començo a mirar una sèrie mentre menjo. En un momen donat, dos personatjes discuteixen sobre les limitacions que els seus pares els imposen i un deixa anar –I que vindrà després? Deixar-nos sense tele fins que els deures no estiguin acabats?– Al què l’altre respon –No et posis així, són tan sols algunes normes pel nostre bé. En qualsevol cas, qui mira la tele en un televisor avui dia?–
La frase pot semblar insignificant, però en la meva opinió, mostra una mentalitat estesa entre els adolescents i cada vegada entre més joves. El televisor ja no és el propietari de cap contingut audiovisual, i encara que ho sigui, a qui li interessa si pots tenir el teu menú audiovisual inacabable a l’abast de la mà?
JVR

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *